dimecres, 28 de març de 2012

UNA MARATO ALS 46 ANYS......PERQUE NO?

Aquí teniu la cròncia del Carles, probablement com a exemple de les sensacions viscudes per molts dels Dragons. Felicitats a tu i a tots els damés.


De Carles

Aquesta aventura va començar amb la meva dona el dia que varem baixar a veure a un amic en els seus últims kilòmetres de la Marató BCN 2011. Ens varem quedar al carrer Sepúlveda veient pasar a moltíssims maratonians (el nostre amic inclòs) i ens varem quedar clavats amb el magnetisme i la fascinació pel esforç titànic que veiem en les cares de tots els corredors en el darrer kilòmetre de la cursa.
Desprès de estar 2 hores llargues, ens varem anar a dinar a un restaurant del costat i el cambrer ens va preguntar, tot innocent: “Veniu de córrer la Marató?” I la meva dona i jo ens varem mirar i l’hi varem dir que no, però desprès parlant a taula, va sorgir la pregunta clau: “Perquè no? L’any vinent?”.
Allò va quedar així i jo no hi vaig pensar mes i un dia del mes de Juliol, es presenta la Isa a casa i em diu: “Tinc un regalet per tu?” I m’ensenya la inscripció a la Marató BCN 2012.
En aquell moment em vaig quedar de pedra perquè el màxim que nosaltres corríem havien estat 3 Mitges: a Sitges, Granollers i Montornès, respectivament, i tot, que ens ho havíem pasat molt be, el córrer tampoc ha estat mai una de les meves principals passions.
Van anar pasant els mesos, varem conèixer els Dragons i ens hi vam incorporar tots dos encantats, pel bon ambient que te aquest Club i la gran companyonia que existeix entre tots els integrants.
Però es clar, jo era conscient que alguna cosa tindria que entrenar per córrer 42 km i em vaig treure el planning de sub-4h de la web de la Marató, sota consell savi del “jefesito” Pau.
Però collons, veig que son 4 mesos abans i que s’ha de córrer quasi cada dia i penso, això no ho faré perquè no tinc la constància de sortir a córrer quasi cada dia i menys, en èpoques de fred. A Sant Cugat al hivern fot un fred que pela.
Però entre entreno si i entreno no, van anar pasant els mesos i el que si que vaig fer va ser un munt de curses prèvies, que vaig pensar que em servirien també d’entrenament.
Primer Vilanova (21 km), desprès Sitges (16 km i lesionat), desprès Granollers (21 km), desprès Barcelona (21 km) i per últim Maratest (30 km). Entre mig algunes sortides a entrenar pel poble i piscineta, que es el que a mi m’agrada. I també un fantàstic clínic amb el Jaume Leiva, que recordo especialment per la seva senzillesa i bonhomia i sobretot per la frase que va dir: “Ara la carga d’entrenament ja la teniu que haver fet” I jo pensant, cony, si encara no he començat.
I ZASSSSSSSS......arriba la setmana prèvia a la Marató, quasi sense adonar-me.
Faig un pensament i tota la setmana menjant pasta, bevent una barbaritat d’aigua i el que es pitjor, res de cerveses......aquesta a estat la part mes dura de la preparació, a part de passar-me tota la setmana al lavabo fent pipi cada moment, no se si de nervis o de l’aigua que vaig arribar a veure.
El dia abans vaig baixar a Barcelona a buscar el dorsal a la Fira i ens vam trobar uns quants Dragons per anar pasant els nervis pre-Marato en companyia. Fantàstic ambient a la Fira i un munt d’estands, encara que el millor va ser el de Zurich (gentilesa del meu amic Joan) , on ens vam posar les botes, oi Mikel?

Arriba el dia de la cursa i jo estava molt animat perquè les ultimes sortides d’entrenament havien anat molt be, incloent els mundialment famosos “lomoconqueso no se pueden mover mesas”. Poques hores de dormir pel canvi d’horari i pels nervis i cap a Barcelona, que falta gent. Em sortien els espaguetis per les orelles.
Vam quedar tots els Dragons a les 8,00 a.m. per fer-nos les fotos de rigor i per comentar la jugada abans de la cursa i tot eren ànims i ganes de que comences la cosa. Fins i tot el Joako va arribar d’hora per poder sortir a la foto, esta fet un tros de crack. El seu optimisme ens contagia a tots.
Una vegada fetes les fotos i de desitjar-nos sort entre tots, cadascú va anar desfilant cap al seu calaix de sortida, entre mig de 19000 runners disposats a patir i disfrutar a parts iguals.
En l’últim moment van arribar les llebres contractades per l’ocasió, o sigui, l’Anna per la Isa i el Martí, la Lidia pel Víctor i el Toni pel Joako. Jo no em vaig contractar cap perquè ja anava amb uns amics, que pensava que aguantaríem junts fins el final.....gran error.
Aleshores ja me’n vaig al meu calaix amb el Roger, la Katia, l’Alfons i el Joan, amb el dubte de si córrer amb o sense samarreta a sota de la kenyata. Al final decideixo amb i que a partir del 21 ja m’he la treure, savi consell del Joan, un amic que ha fet varies Maratons (que lluny queden aquelles de New York 1992 i Boston 1995, on jo el vaig acompanyar de supporter, i pensava, “que collons l’hi deu trobar a això de córrer?”). Cosa que no vaig fer perquè desprès estava tan cansat que no podia ni treure’m la samarreta. La propera la corro a pel, en pilota picada. Com a molt, en tanga.
La sortida es absolutament espectacular i emocionant, i tots comencem a córrer  “com a pollos sin cabeza” entre crits d’ànims del públic i enfilo el carrer Tarragona ple d’energia, ànims, esperança i incertesa.
Nomes començar el Roger em diu que ell prefereix esperar al PaceMaker de les 4 hores i que es despenja una mica fins que arribi el globus.
I el Joan i l’Alfons agafen un ritme mes viu que els 5,40 que volia anar fent jo i els deixo marxar, perquè penso que la carrera es molt llarga i qualsevol desgast de mes, desprès es paga.
Total, que ens quedem la Katia i jo i anem fent junts els primers 12 km a un ritme tranquil·let i disfrutant a tope de la carrera. M’anava entretenint mirant els noms dels dorsals dels participants (bàsicament les dones, tampoc us enganyaré) i deduint de quina nacionalitat serien. Espectacular la quantitat de gent de diferents països que van venir a córrer la Marató de BCN. Jo em sentia de conya i com que anàvem per sota de 5.40, no masa, però per sota, pues a gaudir de la Marató, que ja vindrien els moments complicats.
A l’alçada de finals de la Gran Via i principis del Passeig de Gracia vaig deixar la Katia al darrera sense ni adonar-me’n. En un moment donat (Cruyff dixit) vaig girar el cap i no la vaig veure i vaig decidir seguir al mateix ritme, perquè em trobava molt còmode. Em va saber greu perdre-la de vista sense poder dir-l’hi o preguntar-l’hi com anava. Desprès ella em diria que va patir problemes físics i que va tenir que baixar molt el ritme i inclús va pensar en abandonar, però no ho va fer perquè estava inscrita amb el equip de les Dragones i va aguantar fins al final. Bravo per la Katia i el seu esperit de sacrifici.
O sigui que, a partir del km.14 em vaig quedar sol, be, sol no, envoltat de gent de mil nacionalitats, amb ganes de assolir cadascú, el seu repte personal.
A l’alçada de la Sagrada Família em va començar a fer mal el tendó d’aquiles de la cama esquerra, però sempre es bo haver llegit abans el llibre del Kilian Jornet, cosa que fa que els teus pensaments es focalitzin en un altre cosa. No hay dolor. Així va ser que a la Meridiana ja no em feia mal res, i vaig pasar cantant Money for Nothing dels Dire Straits, al igual que la banda de rock que havia tocant. Però ja començava a notar cansament a les cames.
Al pas per la Mitja Marató el meu Garmin marca 1,58. Les coses anaven com les havia pensat i sabia que tenia 4 minuts de marge en la segona Mitja, per poder fer la marca de 4 hores, que era el meu objectiu inicial. Mentre anava fent aquests càlculs, se’m va pasar pel cap que els grans cracks els quedaven 10 minutets per acabar i que a mi encara em quedaven 2 horetes. Fantàstic pensament positiu per continuar corrents.
Desprès del Pont de Calatrava varem entrar en la part de la cursa que em va semblar mes lletja, que era la zona de Gran Via per sobre de l’autopista i la primera part de la Rambla Prim. També es veritat que ja començava a estar cansat i que no tot es veu igual, com quan estàs mes fresquet.
Al arribar al principi de la Diagonal i començar a encarar la Plaça de les Glories, el ambient de carrera va canviar completament. Ja estàvem al 26 i havia una gentada de collons animant a tothom. Vaig veure també molta gent esperant a les voreres a amics o amigues seves, per començar a córrer amb ells i fer-li de llebre en el últim tram de carrera.
Al principi de la Diagonal vaig veure i sentir els crits d’ànims del Xaxa, de l’Isabel Alias i de l’Anna, que ja estava preparada per quan passessin mes tard la Isa i el Martí, sortir amb ells per donar-li un cop de ma. Moltes gracies família pels ànims i per venir, no sabeu com s’agraeix el suport durant la Marató.
Pujant la Diagonal vaig veure l’Alfons que tenia problemes físics i l’hi vaig preguntar com anava. Em va contestar que fotut, però que tires i no em quedes amb ell. Això es el que vaig fer i també el vull felicitar, perquè tal com anava, la va acabar també. Vaig deduir que el Joan ja anava molt per davant i que em seria impossible agafar-lo, tal com així va ser.
La baixada de la Diagonal la vaig fer també al ritme pensat i baixant em vaig creuar amb la Isa, el Martí i l’Anna que pujaven per l’altre banda. Un fort crit i una salutació per animar-nos mútuament.
Al final de la Diagonal vaig tornar a veure al Xaxa i a la Isabel, donant ànims a tots els Dragons que per allà passaven.
Però al cap d’un kilòmetre les meves cames van començar a dir prou. Em notava molt i molt cansat, completament fos. No sabia i no se la raó encara. Havia anat bevent i prenen els gels tal com havia calculat i les cames no tiraven. Em vaig baixar les perneres perquè em molestava tot i les cames no tiraven. Mirava el rellotge i veia que anava perfecte de pulsacions (155-160) i les cames no tiraven.
I vaig pensar: “Aquí tens la conseqüència a la falta de kilòmetres d’entrenament”. El famós MUR se’m va aparèixer amb tota la seva grandària i les cames em pesaven com a dos sequoies. Vaig caminar un parell de cops i ho vaig pasar molt malament durant tot el Front Marítim. Estava totalment buit i vaig pensar en esperar que arribessin pel darrera la Isa i el Martí i continuar amb ells fins al final.
En aquell moment vaig tornar a pensar en les paraules del Leiva, quan ens va dir que si estàvem molt i molt cansats, miréssim endavant i ens poséssim petits punts a l’horitzó per arribar-hi corrents, que no penséssim en el que quedava de cursa. Així ho vaig fer i també en que tenia que seguir, sinó tot el sacrifici que havia fet entrenant, no serviria de res. Buscava l’Àliga i no la trobada, però vaig poder tornar a córrer a un ritme mes o menys normal a partir del Parc de la Ciutadella.
Ja veia que no podria baixar de les 4 hores, però el meu objectiu va pasar a ser ACABAR i res mes.
Paso el Parc de la Ciutadella i a l’Arc de Triomf bambes descordades i torna a aturar-t’he per cordar-les, sentint al meu costat un nen petit que estava d’espectador amb la seva mare dient: “Mami mami, aquest senyor ja no corre mes”. Quasi l’hi foto un calbot al pobre nen, que no tenia culpa de res. Sort que no va dir: “aquest senyor gran”. Ho vaig solucionar amb un somriure a ell i a la mare i a tornar a córrer.
Entrava a la zona mes maca del recorregut i la que estava mes plena de públic. Tota la zona centre històrica de la ciutat. I la que vaig poder gaudir menys, perquè anava mes mirant a terra que a un altre lloc. En lloc d’Àligues, buscava ratolins.
A la Ronda Sant Pere primer em vaig trobar a la Mercè Olive amb els seus crits d’ànims i una mica mes endavant a la nostre nova Dragona: la Judit Riera, també animant a crits. Moltisimes gracies a les dos, de veritat.
Al arribar a Plaça Catalunya l’ambient de gent era increïble, al igual que al Portal de l’Àngel. Jo anava mort, però els ànims de la gent fa que reviscolis una mica. En el mateix Portal de l’Àngel, veig una samarreta dels Dragons davant meu i era el Víctor Señor. Em poso a la seva alçada, el crido, tots dos ens mirem, l’hi pregunto com va i tots dos ens diem el mateix temps: ESTEM MORTS però ENDAVANT. Al arribar al avituallament de la Plaça de la Catedral (amb sardanes de fons fantàstiques incloses), vaig tornar a parar i va ser el tros que vaig caminar mes estona. Vaig creuar tota la Plaça caminant i la gent del avituallament cridant, No Paris, No Paris. Ja no podia mes i vaig decidir tornar a córrer a la Via Laietana i ja no parar, si aguantava, fins al final. Petits objectius, petits objectius.....un altre gran consell del MegaCrack Leiva.
A la Via Laietana vaig tornar a córrer i al girar per Ferran, estava la Paula preparada per quan arribessin desprès Isa-Anna-Marti i entrar amb ells. Moltes gracies Paula també pel crits d’ànim, que en aquell moment em van anar de conya.
Segueixo corrents per Ferran ple de gent i al final del carrer Ferran em van avançar tots els PaceMakers de les 4 hores. Vaig intentar seguir-los uns 100 metres però em va ser impossible seguir el seu ritme. Aleshores jo anava a 6,00 i era incapaç d’anar un pel mes ràpid, tot i que seguia fantàstic de pulsacions (160). Em vaig estar fixant per veure si amb ells venia també el meu soci Roger, per fer els últims 2 km plegats, però no el vaig veure.
Però ja no quedava pràcticament res i es tenien que apretar les dents i lo que no son les dents a tope fins el final.
La baixada per Les Rambles espectacular però molt estret i amb perill de caigudes, ja que tothom anava ja feia estona en reserva.
I arribem a Colon, que amb el cansament i mirant a terra, era impossible veure cap on assenyalava, però per mi assenyalava la gran recta d’arribada de 2 km, que era el Paral·lel.
Un Paral·lel, que en la meva vida havia detectat que fes tanta pujada. Un Paral·lel que semblava el Tourmalet amb unes rampes del 15%.......uffffffffff que patirem encara, vaig pensar.
Però mentre anava pujant amb la vista clavada a la Plaça d’Espanya, pel meu cap van pasar mil pensaments.....la meva dona, amics, família, feina, Barça, Bruce, Africa, viatges, entrenos, Gin Tònics, Luz de Gas, Caipirinhas, però sobretot la satisfacció de la feina, que ja veia que acabaria amb èxit.
I en aquell moment de mil pensaments positius, veig a la família Cortadas-Rocamora, i crec que també estaven la Imma i la Anna Chocspread (perdoneu però anava tan cansat que no veia gaires cares), càmera en ma i fent crits d’ànims per l’esprint final. Recordo dir-l’hi al Pau, que era la primera i ultima Marató (“mai mes” en paraules exactes), frase que al girar Plaça d’Espanya, encarar Maria Cristina i veure l’arc d’entrada, ja havia canviat per “quan es la propera Marató”. 
Moltes gracies també a vosaltres per estar i animar en el tram final, molt especialment al Pau, alma mater d’aquesta gran família que som els Dragons, i que es mereixia estar al altre costat de la tanca, trepitjant asfalt com nosaltres, i que un punyeter “virus” l’hi va impedir. Pau això pasara i tornaràs a ser el de sempre. Molts ànims “jefesito”.
Al entrar a la recta de meta també vaig veure i rebre els ànims i la felicitació de dos de les meves Merces preferides, la Olive (dona del gran Alfons) i la Ramonet (dona del no menys gran, Joan) i del Eudald. A tots tres, moltes gracies i el peto que us vaig donar corrents.
I pel final queda la satisfacció esportiva mes gran de la meva vida, que es entrar a Avinguda Maria Cristina corrents, amb el Palau Nacional i la Font Màgica de Montjuic i sobretot, les 4 Columnes de Puig i Cadafalch al fons, i veure l’arc d’arribada de la Marató de la meva ciutat i sentir unes pessigolles per dins i una sensació de feina feta i de plaer immens i pensar.......ara mes que mai........NO SURRENDER.
I desprès, petons, abraçades, felicitacions, rises, crits, anècdotes, estiraments, taronges, plàtans, gatorades i una medalla que guardaré sempre i que posa les paraules màgiques: FINISHER MARATO BCN 2012.

Per acabar, vull donar les gracies a tota la gent que m’ha animat durant aquests mesos de preparació, a tota la família Dragona perquè sou fantàstics i sense vosaltres no hagués estat possible, al Jaume Leiva perquè vaig pensar en ell i en els seus consell mil cops durant la cursa (estic convençut que et veurem córrer i buscar l’Àliga pels carrers de Ipanema i Copacabana el 2016), però sobretot a la meva dona, la Isa, que sense la seva determinació i positivisme, tot això no ho hagués aconseguit. I felicitar-la de tot cor per la seva carrera i per ser Finisher també, perquè solament jo se el que l’hi ha costat aconseguir-ho i l’esforç brutal que a fet per poder arribar a punt a la Marató. T’estimo baldufeta......gracies per l’inscripcio.

Per cert, els temps total va ser de 4,04,27, desglossats en 1,58,16 els primers 21 km i 2,06,11 els segons 21 km.

Ahhhhh una cosa mes.......quan es la propera?

13 comentaris:

Pau ha dit...

Felicitats Carles! Molt bona fita aconseguida.
Ja veig que m'has fet la pilota, no calia, t'haguéssim penjat l'entrada igualment...
Per cert has dit que faries la pròxima en tanga?

Joako ha dit...

46 años y crack!!!, genial la crónica, con gente como tu, (vosotros) me apunto a las maratones que haga falta!!! Felicidades.

roger ha dit...

Molt guapa la cronica soci. La proxima tindrem que creua el "charco"?

Martí ha dit...

Gran relat d'un gran finisher. M'has fet reviure emocions mentre et llegia. Enhorabona xavalet !!!

Anònim ha dit...

Molt emocionant la teva crònica!!
Alfons

Carles Vidal ha dit...

Moltes gracies a tots nois.
Pau, el toc sentimental i de peloteo sempre es un recurs literari que funciona...algun lloc ho he llegit.
Joako, tu si que eres un crack i el año que viene prometo acabarla contigo.
Roger, New York 2013 is waiting for us.
Marti, moltes felicitats a tu tambe per ser finisher.
Alfons, ara entenc el cuquet de les carreres millor.

Xavi Garcia ha dit...

Carles, moltes felicitats als dos!!

Encara m´enrecordo el primer dia encara no fa un any que vam anar a correr fins a Sant Medir (i jo fotent-te el rollo dels Dragons!)...i com et va costar fer la pujadeta!!...i mira ara...espectacular!!

Doncs uns mesos després persones com tu fan encara més gran aquest Club...fet sobretot d´excelent persones humanes!!

Gràcies Carles, Gràcies Isa!i Força Dragons!!

Xavi.

Carles Vidal ha dit...

Moltes gracies Xavi......ja tens rao en el que dius de la pujada fins Sant Medir......qui ho havia de dir.
Pero la força Dragona es imparable i s'encomana rapidament.
Una abraçada crack

Isa ha dit...

Que puc dir;
El primer de tot felicitarte per la Marató.
El segon per la crónica.
El tercer per compartir amb mi aquet repta, i per últim que sapigues tete, que jo també t'estimo molt....

Força Dragons

Anna ha dit...

estic plorant com una bleda al mig del despatx...no tinc res mes a dir, bé, si...que jo li hagues fotut un calbot al puto nen i la mare que el va parir!jejeje

ens veiem el 17 de març de 2013.
Estem On Fire, Carles!

Carles Vidal ha dit...

jajaja vaig estar molt a punt, pero estava tan cansat, que no podia ni aixecar la ma......

Moltes gracies Anna...l'any vinent llegire la teva amb delit, perque estic segur que la faras, segurisim.

Jo l'ultim toc d'inspiracio el vaig treure de la foto del mes del calendari.

Kisses bombonet

alfredo vazquez ha dit...

Unos cuantos minutos de lectura me han hecho sentir tus cuatro horas con intensidad y emoción. Felicidades por la carrera , por tu escrito, y por el amor y Casino qué te rodean plasmado en los comentarios. Sigue construyendo tu vida con pasión, es un regalo para los que te rodean.

Barcelona Dragons Triathlon ha dit...

Freddy??? No me lo puedo creer...el mismo que navegaba en Finn, allá por los 90??, entrando en el blog de nuestro Club?

Me alegro de encontrarte por aquí....y te invito a que formes parte de nuestro BARCELONA DRAGONS TRIATHLON CLUB...creo que alguna vez nos hemos cruzado corriendo por Ctra. Aigües!

Un abrazo...de Xavi García! (
FINN ESP-109) (no sé si todavía te acuerdas de mi)

Ah! y Força Dragons!

Te dejo aquí mi email: xavigarciamuret@gmail.com