dissabte, 19 de gener de 2013

Si no es aquí, en Pekin y sino en Pucon

El títol estava cantat quan un dels nostres Dragons internacionals, el Borja, que està a Chile, ens explicava que faria un Half a Pucón.
El cap de setmana també vam tenir Dragons a Sitges i d'altres a Sant Feliu de Codines, però centrem-nos amb la crònica del Borja.
Quan al més de Juny vaig venir per primer cop a Chile feia 3 o 4 dies que havia acabat la meva primera Half, la B de Balaguer. Mai havia patit tant, el Victor va poder veure’m per terra cridant de dolor per les nombroses rampes que vaig patir, i creuar la línia d’arribada amb llàgrimes de felicitat als ulls és un momentque no oblidaré mai. Va ser dur, el traçat, la calor abrasadora durant tota la prova……
Arribava a Chile doncs amb la moral a tope encara pel sabor de la meva primera half acabada, i em vaig posar a curiosejar què es coïa en aquest remot país en quant a triatló. Sorpresa la meva al veure que aquí es celebrava el que es coneix com “La carrera más bella del mundo” l’Ironman 70.3 de Pucón. Dit i fet: Quan vaig arribar per instal·lar-me definitivament a finals d’Agost em vaig apuntar amb els ulls tancats, tenia 4 mesos fins el 13 de Gener, dia D, i podia recuperar els 3 mesos de sedentarisme, estiu, gintonics i excessos varis. Vaig buscar un gimnàs on apuntar-me(això mereixeria un altre capítol) i a finals de setembre vaig començar poc a poc a agafar el to. Però Santiago em deparava una desagradable sorpresa, combinació de la gran pol·lució que té aquesta ciutat juntament amb una primavera carregada d’al·lèrgies. El resultat van ser els mesos d’Octubre i Novembre al llit, enxufat als antibiòtics i visitant la clínica alemana cada setmana. Òbviament d’entrenar res de res. Els informes dels metges  no van ser suficients per que el Comitè de Pucón em permetés posposar la inscripció per l’edició del 2014,  així que amb la moral molt baixa al ser conscient que no arribava a poder-la fer vaig rependre elsentrenos la primera setmana de Desembre.  Participar era l’objectiu,  acabar la bici la meta. Les dos setmanes de Nadal a Barcelona on els entrenos van brillar per la seva absència (i els gintònics per la seva abundància) em van plantar a Santiago de nou el 4 de Gener amb un estat deplorable per disputar un Half. Així que sense cap tipus de pressió i amb la il·lusió de trobar-me amb el Marcelo Zamora a Pucón i sortir a fer algunentreno junts vaig organitzar el viatge cap al Sud.
El cap de setmana va començar divendres llevant-me en una cabana que ens van deixar uns amics al llac Caburga. Vem arribar-hi de nit, i el despertar vaig entendre que la prova era lo de menys, disfrutar d’aquell entorn era el regal. Vaig agafar la pick-up, vaig carregar la bici i m’en vaig anar a entrenar a Pucón, a 20 minuts de la cabana. Vaig fer una volta suau al circuit  de bici, consistent en dos girs de 45k. Bones sensacions però no deixava de ser una entreno suau. Al migdia vaig quedar amb el Marcel per dinar. Ell estava també de vacances i es plantejava la cursa sense pressió, jejejeje.....
El volcà Villarrica,  als peus de Pucón, t’acompanya durant tota la prova.
A la tarda vaig portar la bici al mecànic (vaig trencar un radi en l’entreno del matí…..mals auguris??) i vem donar una volta per Pucón amb la Quena, una amiga que va baixar de Santiago a donar-me suport en aquesta aventura. L’endemà (després d’una nit de molt poques hores de son degut a el calor que feia aquests dies) vaig tornar a baixar de la cabana qual Tom Sayer i camí a Pucón de nou per fer el circuit del llac i reconèixer el circuit de natació, referencies, corrents, el neo nou….. bones sensacions a l’aigua peròestàvem amb les mateixes: nedar sol i suau no té res a veure amb el tram de natació d’una triatló (cosa que no es del tot certa com explicaré després). Anem a dinar de nou amb el Marcel i l’Israel Escudero (CompressportChile, ex triatleta i ultrarunner de categoria que venia de fer la 3ª posició a la ultratrail de Lican Ray). Tarda per recollir dorsal, recollir la bici al mecànic (tot resolt) i deixar-la a boxes, assistir al breefingi començar a mentalitzar-se per l’endemà.
Estic acostumat a no dormir gaire els dia abans de les tris, sempre m’ha passat que els nervis em poden, i la falta de son el dia de la tri es compensa normalment amb una dosis extra d’adrenalina a la que entro a boxes. Aquest copperò va ser massa, el calor asfixiant durant la nit va fer que a les 3:00h encara donés voltes, conscient d’estar en aquell bucle de que com més temps passa més nerviós em poso per la falta de son i més difícil em resulta adormir-me. A quarts de 4, mentalment rebentat, em vaig adormir i a les 5:15h quan va sonar el despertador no sabia ni com em deia. En prou feines havia dormit 2 hores, i sabia que això no ajudava, per molta adrenalina que el meu cos volgués segregar.
Esmorzo fruita i cereals, agafo les bosses i cap al poble. El camí a Pucón no ajuda a millorar els meus ànims: les copes dels arbres es mouen amb una virulència important, el vent bufa fort aquest matí, i començo a patir per les onades i xopi que trobaré al llac. Arribem a Pucón, marcatge i cap a Boxes, on veig que el vent ja ha arrencat parts de la carpa de boxes més llarga que havia vist en la meva vida. Moments abans de la carrera decideixo que no està el dia per fer l’animal: poca preparació, poques hores de son, vent, i una previsió de 36º al migdia…..perfecte penso, sort que la faig sense cap objectiu, sinó ja estaria cagant-me en tot.
Moments abans de la sirena, mentre estiro, decideixo fer el que sempre dic i no faig mai: esperar que tothom entri a l’aigua i entrar l’últim iestalviar-mel’estrès de la sortida, que si un està preparat està disposat a patir, però en aquest cas no tenia cap sentit. Així que dit i fet, al sonar la sirena deixo que tothom entri i com un maharajà començo a nedar sense ningú a darrera (tinc vídeo del moment....). Nedo tranquil, amb el sol que em cega cada cop que trec el cap (merda penso, el pròxim com que reconegui un circuit de natació ho he de fer a l’hora de la sortida de la prova.….).
Com era d’esperar, doncs no tenia ningú a darrera, començo a avançar a gent, la moral creix i nedo amb confiança, encara que lent. A 3/4 del recorregut em comencen a avançar els primers de la onada següent, que em passen com una fletxa. M’estresso momentàniament, doncs tornen a haver-hi cops i enfonsades, però dura un moment i puc continuar al meu ritme. Surto de l’aigua tardíssim (47’’!!! 10 minuts més que a Balaguer…..realment estic poc entrenat), faig la transició ràpid i molt sencer (no m’estranya havent nedat com una iaia….) i començo el tram de bici amb ganes, em conec el  circuit que és preciós i tot i que el vent segur que em frena a l’anada que pica amunt farà que la tornada sigui rapidíssima. A la primera volta es compleixen els pronòstics: primers 22,5km en 1h, tornada en 30’……putu vent. A la segona volta del circuit el vent ha canviat de direcció però també ha amainat una mica, faig la segona volta exactament amb el mateix temps que la primera, en total 3h02’. Entro de nou als boxes interminables (500m de carpa…..) amb el convenciment de que una volta al circuit de running no me la treu ningú.
El circuit de running de Pucón és heavymetal. Comença amb una rampa del 10% i serpenteja pujant i baixant constantment per la península de Pucón, fins completar un recorregut  de 7k que s’havia de fer 3 cops. Surto de boxes amb una ampolla petita d’aigua que decideixo que m’acompanyarà el que queda de l’aventura. Serà el meu talismà, m’ajudarà a no deshidratar-me sota els 34º que cauen a Pucón. Començo el running i em sento be, bec aigua cada kilòmetre i me’n tiro una mica per sobre….fa una calor tremenda. Veig que en general avanço més que m’avancen, i poc a poc aquesta sensació es transforma en una realitat irrefutable….no faig més que avançar a gent. Moral a tope, gens de sensacions de rampes (Vic, seguí tu consejo con las pastillitas de sales durante el tramo de bici, te acuerdas?? Me fue genial! Graciastio). El circuit és dur però molt entretingut i canviant, el que ajuda a no pensar.
Acabo la primera volta molt cansat però decideixo morir en l’intent i continuar amb ritme suau (5:30’) durant una volta més, el circuit és guapíssim per dur que sigui i arribats fins aquí no em passa pel cap abandonar si és que em queda una gota d’energia al cos. Segona volta igual que la primera, molta hidratació i sense parar de córrer durant les pendents que té el circuit (les pujades son un corrillo de gent caminant que avanço omplint-me de moral). Amb tot, acabo la segona volta i començo a visualitzar acabar la prova, només em queden 7 km i a pesar de l’esgotament les cames em responen i no tinc principis de rampes ni de fatiga. Quan arribo al punt més alt de la península, i veig que només queda pràcticament baixada i pla se’m dibuixa un somriure als llavis que no m’abandona durant els últims kilòmetres. A 2 km de la meta li donc un petó a l’ampolleta d’aigua, la tiro a la cuneta i apreto el ritme, conscient que a aquestes alçades si em pillen rampes acabaré igualment.
Acabo amb un temps de 5:55’ i posició 400 de 1024. Em sorprèn la posició, doncs el temps és molt alt, però la duresa de la prova s’ha cobrat moltes víctimes, el vent de la bici i el calor al running ha passat factura  a més d’un.
Només creuar la meta sento que des de la organització diuen el meu nom i em feliciten, medalla al coll encara esbufegant i moment de sensacions creuades....m’en vaig a tirar al llac, mort de calor amb un somriure de nen petit amb sabates noves. Quina felicitat més gran!!! Em trobo a la Quena que em fa una foto per inmortalitzar el moment.

La cara d’atontat i felicitat parla per si sola.....
Resum: L’any que ve torno segur!!! El circuit és brutal,  l’entorn també, i la bona companyia està assegurada, el Marcel em diu que segurament intenta repetir també. Amb tot això conèixer el Marcel aquests dies ha sigut una grata sorpresa, de les millors. És increïble la senzillesa i modèstia que desprènsiguent qui és. És un tio excepcional a qui m’ha agradat molt conèixer (amb tot això el tio es va cascar la 4rta posició, fent el millor parcial de running de la tri). Després de dinar vem anar a passejar amb el Marcel, l’Isra i la seva xicota i la Quena (a qui agraeixo eternament els ànims, suport i companyia aquests dies) i vem acabar al Cassis (lloc obligat de Pucón) a fotre’ns unes creps de dulce de Leche i uns banana Split, calories full pa’lcuerpo!
Amb l’Israel Escudero i el Marcel, la tarda post triatló, tots feliços d’haver-hi estat.
Al Cassis reposant forces a base de pastissos i gelats.

3 comentaris:

Víctor Borjas ha dit...

Borja! Qué gusto saber de ti y de que te la estás pasando tan bien allá! Recuerdo aún con mucho gusto Balaguer, fue un día inolvidable. Un abrazo y a seguir dándole a ver si en una de esas te animas a venir a México!!

Carles Vidal ha dit...

Moltes felicitats Borja,ja veig que llueixes amb orgull els colors Dragons per Xile. Que gran.
La cara de felicitat de la foto post-tri al llac es impagable. Ho diu tot.
Una forta abraçada nanu. Tenim un fantastic ambaxador a l'Hemisferi Sud. Quan vulguis pots obrir la delegació xilena.
Keep in touch crack.

Borja Homs ha dit...

Gracies nois!!! us vaig tenir molt presents!! a saber que entre bambalines post triatló es comentava que el meu trisuit era el més guapo de tota la tri!!! jajajaja.....
Victor, estoy inscrito al 70.3 de Miami a finales de octubre, porque no te vienes, voy con un par de colegas que también corren y podemos hacer team!!