dimecres, 19 de febrer de 2014

Duatló del Prat, cròniques de la Júlia i la Bea

 Abans que les cròniques, el fantàstic vídeo:



 La crònica de la Bea, la teniu clicant aquí (hi ha més fotos)
 
La Lídia fotent una bronca


I la de de la Júlia és aquesta:



La idea de fer un equip de mamis per una competició era una cosa que ens rondava el cap feia temps; i per fi ens vàrem decidir a fer el duatló per equips del prat. No es va formar cap equip més dels Barcelona Dragons Triathlon Club així que anavem com a úniques representants.
Vam poder quedar un dia les quatre, sorprenentment perquè amb diferents competicions, nens, marits, feina i compromisos diversos, era difícil (no hi va poder haver un segon intent ja que una grip infernal em va deixar KO una setmana abans de la prova).
Però tot i no haver pogut entrenar hi haver-me passat 4 dies al llit molt fotuda, UN EQUIP ÉS UN EQUIP i elles (Inma Enriquez, Bea Rocamora i Lidia Albujar Vidal) sí havien entrenat així que forma mental i cap a la competició.
Només arribar i veure el "tinglado" els nervis i les papallones van aflorar a l’estomac i vaig comprovar que no era l'única;el run run corria per les venes.
Dorsals, esperar a la Lidia (o no sempre estarà la Emanuela Venturelli), entrar material a boxes i a esperar la nostra sortida.
Vam plantejar una bona tàctica, conservadora això si; de run que la Lídia es va encarregar de millorar, i desprès de tres voltes sense ofegar-me en els mocs agafem les bicis. Bon inici teníem molt bon ritme; però ens vàrem trobar amb un parell d'equips que no van acceptar prou bé els nostres avançaments i sense esperar que ho féssim ens van tallar l'equip, quedant-se la Inma al darrera i sent desqualificada pels àrbitres, nosaltres pensàvem que havia caigut. Iniciem la segona volta i caiguda meva, vaig veure que aparentment només tenia una rascada al colze; col·loco bé la roda del davant i pujo a la bici només pensant que ja havíem perdut una i tenia que seguir SI o SI; havíem d'acabar. Les cales bé però a la que em sento al sillin veig que s’havia torçat, jiji què fotut van ser les voltes restants asseguda de costat i forçant en excés una de les cames que va acabar carregada per iniciar run. Una transició excessivament llarga però les meves cames i bessons així ho demanàvem i com havíem dit, TENIEM QUE ACABAR SI O SI.
I així va ser, vam poder creuar la meta, amb el handicap de no poder fer-ho les quatre, una pena però molt contentes.

VULL AGRAIR A LES MEVES COMPIS MAMIS PER SER TANT GRANS, M'HO VAIG PASSAR GENIAL I VAIG DISFRUTAR MOLT TOT I ELS CONTRATEMPS.

Lídia de gran vull ser una supermami com tu, gràcies pel teu sacrifici i dedicació a l'equip.
Bea ets la llet, sempre allí sense ni una queixa xinu-xanu donant-t'ho tot i més,
Inma ets una màquina, estàs molt forta i amb tu a la bici haguéssim volat.

PER ÚLTIM AGRAÏR ELS PAPIS DRAGONS QUE SENSE EL SEU SUPORT, HORES I DEDICACIÓ NO HAGUÉS ESTAT POSSIBLE ENTRENAR NI PARTICIPAR, GRACIES Rafa, Pau, Toni i els suporters que van animar incansablement Victor, Martí i Manu.

Que sapigueu que aquella mateixa nit xatejant ja vàrem marcar una nova data: 3/5/2014 TRIATLÓ PER EQUIPS (DE MAMIS ES CLAR, JIJI)
L'arribada